Barris

Aquesta setmana han estrenat en la 2 la pel·li “El truco del manco”. Es una pel·li excepcional (perdoneu el joc de paraules*). En primer lloc, aprofiteu estos dies abans que un fatxa es faça carrec de TVE i mireu el cine i la resta de programacio de la tv publica abans que la privatitzen i es torne una merda.

¿Per que m’ha agradat tant? Es difícil de dir, però vos ho explicare des del principi. Jo vaig naixer en una família de classe mitjana d’Alacant l’any 70 i vaig passar la meua infància i joventut al voltant de La Rambla, la plaça de correus, etc… La qual  cosa em va permetre de viure i vore la frontera entre el mon marginal del casc antic i el benestant de la “gente bien” de la burgesia carca alacantina. Quan vaig anar a estudiar a València vaig anar a viure a Burjassot, al costat del campus de ciències de la Universitat de València i vaig coneixer de prop el mon dels barris de la periferia de les grans ciutats. Per acabar, he tingut la oportunitat de treballar en llocs de treball que m’han permes coneixer tant la misèria mes roina com la opulència mes buida. Tot aixo m’ha dut a solidaritzar-me amb la gent com la protagonista de la pel·lícula. Per que al llarg de la vida he conegut protagonistes potencials d’històries com la del Langui i el seu amic.

Dic tot astò perquè precisament estos dies s’ha sabut l’affair de l’Urdangarin i l’indult al banquer. Després diran que soc jo el demagog.

Pels melòmans, mentres escrivia el post he estat escoltant els següents temes al GoEar:

Que demasiao

El rock no tiene la culpa

Maleao

Pacto entre caballeros

* Per als despistats, el joc de paraules ve del fet que el protagonista es MC del grup de Hip Hop “La Excepcion”

Anuncis

Marketshit

Hui he vist un poc de tele per la nit. La veritat, m’ho estava passant prou be amb els Simpsons fins que ha arribat el tall. Normalment, fuig de la publicitat com de la pesta, però el primer anunci ha sigut mes rapid que el meu dit.

La publicitat esta feta per no fer-nos pensar. O millor dit, per “dirigir” el nostre pensament. Tant es així que podriem classificar els anuncis per la voluntat del “creatiu” de modelar el nostre pensament. Es a dir, hi han anuncis fets per passar l’estona el millor possible, que el televident es quede amb el missatge per simpatia i prou. Però cada volta n’hi han mes de sofisticats, destinats a una mena d’elit de televidents, pensats per convencer a gent amb un cert criteri propi i diners en la butxaca. El que m’ha irritat es un d’aquests, perque (perdoneu la inmodestia) he pensat que anava adreçat a gent com jo.

Es tracta d’una serie de spots protagonitzats per prohomes i prodones (si es que aquesta paraula existeix) que xarren enfrontats en dos butacons. Esta rodat en blanc i negre per donar una certa imatge de serietat. Tots son gent de prestigi en el seu camp i xarren amb grandilocuencia sobre el futur i les veritats mes obvies de la vida, com per donar sensacio de saviesa. Al final et diuen el nom d’un banc i s’acaba.

Soc de naturalesa desconfiada i d’entrada passe dels missatges de la publicitat, la qual cosa fa que no done atencio als anuncis i en la majoria dels casos, tenen l’efecte contrari al que busquen en mi. Aquesta no es una excepcio, pero a mes m’ha fet especial rabia la mala llet del publicitari que tracta d’enganyarnos amb una mena de focs d’artifici intelectuals. Amb una anàlisi ràpida podriem pensar que el que volen dir-nos es que “si creus que tens l’actitud rebel de Loquillo, la gràcia de Corbacho i alhora el prestigi de Bohigas o Estrella Morente, donan’s els teus diners”. Però el mes segur es que tot siga mes fi. Fixeu-vos que no ofereixen cap producte, que el fons es negre, que no hi ha musica i que l’unic protagonista del spot es la conversa entre gent tant diversa com Jose Corbacho o Inocencio Arias. El que jo pense que ens estan dient es que “independentment de les teues idees, pots confiar en el banc”. El que volen es “crear imatge de marca” o “posicionar la marca” com diuen els capullos del marketing. I han triat com a “target” a burguesos urbans, tant del madrid com del barça, que saben qui es Rojas Marcos o Oriol Bohigas i amb bon nivell adquisitiu. I el que volen es que pensem en el banc com en un dels grans (de fet, casi ho son).

Desconec si la campanya ha tingut l’exit que esperaven. Deu ser que si per que una bona feina en publicitat sol tindre resultats ja que la gent no mira la TV amb esperit crític. La majoria dels mitjans tenen crítics de TV o cinema, pero no n’he trobat d’anuncis. Ho considere normal, perque seria un Harakiri per l’empresa editora. Però si algu decideix d’encetar un mitjà crític amb el marketing i la publicitat, que compte amb mi.

Finalment, m’agradaria un d’aquestos spots protagonitzat per Vicenç Navarro i Antonio Baños xarrant sobre el futur.


Philip Glass

He comprat per quatre duros la trilogia “qatsi” per internet. El cas es que la part visual ha anat perdent amb el pas del temps, sobre tot per la saturació d’imatges espectaculars que patim en cinema i TV. De tota manera no ha envellit malament. Qoyaanisqatsi continua sent una pel·li visualment fascinant i Powaqqatsi es un bonic estudi antropològic visual. Però el que ha fet grans aquestes pel·lícules es el treball de Philip Glass.
Philip Glass es un músic molt estrany. Perque ha assolit una certa popularitat fent una música molt llunyana del “easy listening”. I aquesta trilogia es en gran part responsable de la seua popularitat. Si no fos per elles, Glass seria tant popular com John Cage o Peter Maxwell Davies.
La primera obra que vaig escoltar de Philip Glass va ser fragments de “Music in 12 parts”. Vaig quedar enganxat de seguida, perquè encara que semble una repetició monòtona d’un vamp durant hores, vaig notar que no era així, sino que cada repetició era lleugerament diferent de l’anterior. De tal manera que, com qui no pot parar de menjar pipes, jo no puc parar d’escoltar intentant descobrir que ha canviat des del compàs anterior.
Totes les seues obres son recomanables, pero apart de les esmentades, recomanaria “piano works”.
Una altra cosa a destacar es que en la seua pagina web oficial pots escoltar gratuitament alguns dels seus discos.
http://www.philipglass.com


John Coltrane

Com heu pogut comprovar en alguns dels meus posts anteriors, soc un meloman. La qual cosa m’ha dut a crear una col.leccio de discos prou gran.
Dic tot aixo per que fa uns dies vam anar de rebaixes i no vaig poder reprimir l’impuls d’anar a vore la seccio de discos d’uns grans magatzems. Vaig quedar molt decebut, com sempre. Pero tambe vaig acabar trist per que he constatat que el negoci discografic esta pitjor que Steve Jobs. La seccio de discos es cada volta mes xicoteta, i nomes pots trobar els exits del moment. Les seccions de jazz i classica estan a punt de desapareixer.
Pero malgrat la negror del panorama, tambe he vist que tot aixo te una part positiva. La cosa esta tant malament en les discografiques que estan venent els drets de molts albums per quatre duros i pots trobar per 10€ una caixa amb la reedicio de tres albums de Coltrane (settin’ the pace, bahia i the last trane). Fa uns anys, Prestige haguera cobrat mes de 40€ pel mateix que ara m’he dut a casa per 10.
Per la seccio de classica les coses no estan millor. L’unic que trau coses que tinc ganes d’escoltar es Jordi Savall. Pero amb l’inconvenient que cada album que fa costa 18€ com a minim i nomes trau SACD. Que es com si ara tragueren l’ultim blockbuster del cinema en video betamax.


Pardalets i ocellots

Mai no he estat tant fan del cinema com de la música. Pero com tot el mon, tinc una llista de pel·lis que han marcat la meua vida. Ja sabeu, Kubrik, Eastwood, Woody Allen…
Sobre tot, cinema americà. Pero ara m’he aficionat a l’italià. I l’ultim descobriment ha sigut Pasolini
Com que es imposible de comprar legalment, m’he descarregat “Uccellacci e uccellini” i m’ha agradat molt. Començant per uns titols de credit sorprenents.
No busqueu accio, es cinema d’art i assaig. No apte per fans de Harry Potter. Es un recull d’histories al voltant d’un pare i un fill que caminen per l’extraradi de Roma i es troben amb un corb comunista que parla.

No estic molt segur, pero crec que una pel·li tant avorrida m’ha agradat tant per que tracta de perdedors que pateixen injustícia. La qual cosa no es molt habitual en el cinema d’una epoca en la qual la gent patim injustícia en la vida real.

El corb parlant


Emerson, Lake & Palmer.

Fa temps que no publique cap post al meu bloc. Molta feina i obligacions familiars fan que no puga mantindre aço tant be com voldria.
I fent un repas al que he publicat fins ara estic satisfet amb el resultat. Pensava fer un post amb comentaris d’actualitat sobre tot el que esta passant, pero he vist la imatge del post dels YES i he decidit d’escriure sobre un altre grup de la mateixa fornada que no coneixia i he descobert fa uns dies.
Dissabte passat ens vam torturar amb una visita a “Nuevo Centro” per anar de rebaixes i no vaig poder evitar la temptacio de visitar discos Amsterdam, on en una caixa de vinils de segona ma vaig trobar dos albums dels “EL&P”. Naturalment vaig comprar-los de seguida i quan vaig arribar a casa vaig quedar molt gratament sorpres pel que vaig escoltar.
El primer es “Works, vol1“. Un doble album en el qual cada cara representa les composicions o seleccio de cadascun dels musics, excepte l’ultima, que fan en comu. La part de Keith Emerson es el “Piano concert #1”. Una composicio que em du fascinat des del diumenge.
Moltes peces a l’estil que un pot esperar d’una banda progressiva dels 70, pero amb referencies a Bach, Prokofiev, Aaron Copland o Tchaikovsky i amb temes com “L.A. nights” que ben podrien haver signat els Eagles o Canned Heat. Molt recomanable. No apte per orelles acostumades a Melendi o Lady Gaga.
L’altre disc es “Trilogy“. Un album mes en l’estil d’altres bandes progressives i amb tot el que pots esperar d’ells; Improvisacio, atonalitat, moog, piano “honky tonk”, Aaron Copland i una “Fugue” que em te boig per agafar el tema.


Android: primeres impressions

Despres d’uns messos amb l’ipad, m’he fet amb un Samsung galaxy mini. Estic molt mes content amb Android que amb iOS. El mòbil android es productiu, en el sentit que amb ell es poden fer coses. L’ipad ha acabat sent un mp4 gegant, ofegat per les limitacions imposades per un tecno-nazi anomenat Steve Jobs. Amb android, puc fer les meues pròpies aplicacions, cosa que no puc fer amb iOS. I una altra cosa, molt important, es el preu. L’ipad que tinc costa 600€ i el mobil 180. Si no ens hages tocat l’ipad en un concurs, mai no l’hauria comprat.