Miscel·lània musical

Els seguidors d’aquest bloc (si es que algu te bodells de seguir aço) vos haureu adonat que fa mesos que no publique cap post. No es que haja perdut l’interes en ser el centre d’atencio al meu voltant, es que no tinc temps. Com que les ultimes setmanes han passat moltissimes coses, totes elles mereixedores de post, he decidit que per no fer-me mala fel, parlare nomes de musica.

Ahir mateix vaig asistir al millor concert al que hem anat els ultims anys. Es tracta de Jordi Savall i uns quants musics dels seus ensembles (Hesperion XXI, La Capella Reial de Catalunya…). El programa estava centrat en musica amb arrels “creole” i popular sud-americana, musica sefardita i del barroc espanyol. Vaig gaudir molt. La seua musica te un magnetisme especial que no se descriure be amb paraules. Encara que es fàcil endevinar el secret del seu exit; realment no fa musica classica en el sentit que entenem. Fa musica popular.

M’explique. Per mi la musica classica era una questio de gent amb esmoquing que intepretava els classics del periode romantic amb cara seriosa i d’un public burgues o aristocratic que hi anava per esnobisme social. Un mon on la major expresio de diversio son els marcials aplaudiments en la Marxa Radetzsky al concert d’any nou. Aixo no va amb mi. Jo m’he fet un meloman escoltant AC/DC, Kortatu, Pink Floyd, Miles Davis o John Coltrane. Per mi, Mahler o Chopin son d’un avorriment insuportable. Aleshores, Per que m’agrada Savall? Doncs per que bona part del seu repertori es musica popular…  dels segles XV al XVIII. I per que la sonoritat, les melodies i armonies del barroc son comprensibles, memoritzables i reproduïbles. No veig diferencies substancials en l’essencia musical d’un “solo” de John Petrucci o en la versio de Rostropovich de la suite Nº 1 per cello de J.S. Bach. Es per aixo que la musica de Jordi Savall es per mi com la del “shredder” mes salvatge del heavy metal. Es a dir, una musica emocionant i engrescadora. L’unica diferència es que la música de Savall es mes relaxant i reflexiva que el Rock, que es mes estimulant i actiu. En qualsevol cas, ambdos son terriblement divertits.

PD: Montserrat Figueres i Quique Sierra DEP.