Nou bloc.

Estimats amics, vos comunique que he decidit encetar un nou bloc. El trobareu a publicidosis.wordpress.com
No abandonare aquest bloc (mes del que ja esta abandonat), ja que es un bloc personal i destinat a gent mes propera a mi. Publicidosis es sobre una temàtica concreta que te com a objectiu a qualsevol que no vullga que el prenguen el pel mentres es mira la tele.
Al contrari que aquest, que mai no he volgut que visite ningú que no siga conegut, publicidosis esta fet per fer proselitisme de l’antiestupidesa. Per favor, difoneu la paraula !!!
Esteu convidats a llegir i comentar.


Horta

Horta

Un tros d’horta que el Partit Popular encara no ha tingut temps de destrossar.


Una altra metàfora

Aquesta figuera es troba en un descampat entre la Universitat Politecnica i Blasco Ibañez. El que m’ha sorpres es que la gent ha decidit llançar el fem i la runa al voltant de l’arbre. El mes curios es que la resta del descampat esta raonablement net. Quan ho vaig vore vaig pensar de seguida quin obscur mecanisme mental empeny la gent a embrutar l’arbre i no el descampat. Encara no he trobat resposta. Potser el gregarisme humà brolla quan has de fer alguna cosa que saps que està malament i actuem com pensem que ho faria la majoria per tal de minimitzar la culpa. I com el primer que va llançar runa ho va fer baix la figuera, tots ho fan.

De tota manera, te igual. Tant la figuera com el descampat tenen els dies comptats. La dèria de la “cosmopaleta” nova Valencia per destruir l’horta (la rao de ser de la ciutat durant molts segles) no te limits.

Image


Saviesa esquemàtica.

Com heu pogut comprovar, cada volta em costa mes mantindre el meu bloc. Una de les maneres que he pensat per revifar-ho es transformar-ho en un moblog. Com a primer fotopost he tret aquesta en un passeig en bici per València. Com diria Chomsky, hi ha molta “estructura profunda” en aquest graffiti. Que penseu?


Miscel·lània musical

Els seguidors d’aquest bloc (si es que algu te bodells de seguir aço) vos haureu adonat que fa mesos que no publique cap post. No es que haja perdut l’interes en ser el centre d’atencio al meu voltant, es que no tinc temps. Com que les ultimes setmanes han passat moltissimes coses, totes elles mereixedores de post, he decidit que per no fer-me mala fel, parlare nomes de musica.

Ahir mateix vaig asistir al millor concert al que hem anat els ultims anys. Es tracta de Jordi Savall i uns quants musics dels seus ensembles (Hesperion XXI, La Capella Reial de Catalunya…). El programa estava centrat en musica amb arrels “creole” i popular sud-americana, musica sefardita i del barroc espanyol. Vaig gaudir molt. La seua musica te un magnetisme especial que no se descriure be amb paraules. Encara que es fàcil endevinar el secret del seu exit; realment no fa musica classica en el sentit que entenem. Fa musica popular.

M’explique. Per mi la musica classica era una questio de gent amb esmoquing que intepretava els classics del periode romantic amb cara seriosa i d’un public burgues o aristocratic que hi anava per esnobisme social. Un mon on la major expresio de diversio son els marcials aplaudiments en la Marxa Radetzsky al concert d’any nou. Aixo no va amb mi. Jo m’he fet un meloman escoltant AC/DC, Kortatu, Pink Floyd, Miles Davis o John Coltrane. Per mi, Mahler o Chopin son d’un avorriment insuportable. Aleshores, Per que m’agrada Savall? Doncs per que bona part del seu repertori es musica popular…  dels segles XV al XVIII. I per que la sonoritat, les melodies i armonies del barroc son comprensibles, memoritzables i reproduïbles. No veig diferencies substancials en l’essencia musical d’un “solo” de John Petrucci o en la versio de Rostropovich de la suite Nº 1 per cello de J.S. Bach. Es per aixo que la musica de Jordi Savall es per mi com la del “shredder” mes salvatge del heavy metal. Es a dir, una musica emocionant i engrescadora. L’unica diferència es que la música de Savall es mes relaxant i reflexiva que el Rock, que es mes estimulant i actiu. En qualsevol cas, ambdos son terriblement divertits.

PD: Montserrat Figueres i Quique Sierra DEP.


Raons per NO creure

Cap institució representa mes l’èxit del capitalisme com Coca Cola. No conec a ningú que no en prenga cap dels seus productes. Ha arribat als racons mes llunyans del mon i te una posició de privilegi en el mercat de les soft drinks incontestable. Tot això es basa en un bon producte (o al menys en un producte desitjable, mireu la quantitat de sucre d’una cocacola per curiositat) i un marketing ferotge per despietat, però basat en conceptes que podriem qualificar com “moñas”.
Tot això ve del fet que he vist l’últim spot de la marca a la TV. No he pogut evitar la temptació de criticar-ho.
Tot comença amb “Whatever”, dels Oasis cantat per una colla de xiquets. Després ens diuen uns sèrie de dades basades en un suposat estudi que ve a dir que per cada tanc fabricat al mon es fabriquen milers de pelutxos. Continua amb una escalada de llocs comuns del “panfilisme” (crisi, corrupció, amor i por en Google, etc..). Tot acaba amb el missatge de que tenim raons per creure en un mon millor. I, com no, amb una Coca Cola.
¿Que ens volen dir? Naturalment, ningú no es creu que per comprar cocacola es solucionaran els problemes del mon. El que volen es, com totes les grans companyies, crear una bona “imatge de marca”. Es a dir, associar conceptes positius amb el seu nom. Sempre han basat les seues campanyes en el sentimentalisme barat, ¿recordeu “la chispa de la vida”? Pero amb aquesta han arribat al paroxisme. Volen, com diu el refrany castella, “pescar en rio revuelto”.
El que no diuen es coses com “Per cada llanda de cocacola que prens… 40 grams de xerop de glucosa destrossen el teu pàncrees” o “Per cada spot de cocacola que emet la TV… un sindicalista de les fabriques de la companyia a Colòmbia es assassinat.”
Efectivament, tenim raons per creure en un mon millor. L’esperança es que el capitalisme ultra-liberal que representa Coca Cola desaparega.
Per acabar, un comentari que he vist en la pàgina de youtube que te el video: “PORNO tiene mas resultados en Google que AMOR y MIEDO”.


Desaprendre

Fa setmanes, una multinacional de banca (quins collons !!!) ha encetat una campanya publicitària prou agressiva que ens convida a “desaprendre”. El missatge bàsic es que hem d’oblidar els prejudicis i la desconfiança que tenim naturalment a l’hora de fer operacions per internet. Per extensió, ens volen dir que el banc “taronja” es prou modern, fiable i solvent com per que pague la pena que els feliços burgesos els donem els nostres diners. Fins i tot han financiat un programa a una TV privada en el qual uns jovens profesionals amb èxit ens expliquen com han triomfat a la vida a base de desobeir les regles establertes en el camp de la seua activitat.

De la mateixa forma que fa dos posts vos convidava a reflexionar sobre una altra campanya publicitària de la banca, ara vos anime a seguir el consell del banc i desaprendre. El xicotet matis que canvia tot es que jo no vos convide a “desaprendre” les mateixes coses que uns “pijos” engominats de “familia bien” i cotxe de luxe, votants de ja-sabeu-quin-partit. Jo vos convide a “desaprendre” coses com les següents.

1- “La gestió privada es millor que la pública”. Mentira cotxina. Des de que Holanda va privatitzar la gestio de la sanitat en 2006, la despesa sanitaria ha pujat.

2- “En moments difícils, els tecnòcrates son millors gestors”. Mentira cotxina. Els tecnòcrates que acaparen poder polític a Europa son comissionats de la banca d’inversions nord americana, que no governaran per la gent sino pels interessos del “mercats”.

Vos convide a completar la llista amb tots els “luoghi comuni” que la dreta ha aconseguit ficar en el cap de la gent a base d’anys de mitjans de comunicació controlats i publicitat que ens ha regalat la “revolució conservadora”.

Finalment, una reflexió. ¿No voldran amb el “desaprendre” que oblidem els 10.000.000.000€ que va necessitar el banc taronja en 2008?

http://www.elpais.com/articulo/economia/Holanda/inyectara/10000/millones/grupo/ING/elpepueco/20081019elpepueco_2/Tes


Barris

Aquesta setmana han estrenat en la 2 la pel·li “El truco del manco”. Es una pel·li excepcional (perdoneu el joc de paraules*). En primer lloc, aprofiteu estos dies abans que un fatxa es faça carrec de TVE i mireu el cine i la resta de programacio de la tv publica abans que la privatitzen i es torne una merda.

¿Per que m’ha agradat tant? Es difícil de dir, però vos ho explicare des del principi. Jo vaig naixer en una família de classe mitjana d’Alacant l’any 70 i vaig passar la meua infància i joventut al voltant de La Rambla, la plaça de correus, etc… La qual  cosa em va permetre de viure i vore la frontera entre el mon marginal del casc antic i el benestant de la “gente bien” de la burgesia carca alacantina. Quan vaig anar a estudiar a València vaig anar a viure a Burjassot, al costat del campus de ciències de la Universitat de València i vaig coneixer de prop el mon dels barris de la periferia de les grans ciutats. Per acabar, he tingut la oportunitat de treballar en llocs de treball que m’han permes coneixer tant la misèria mes roina com la opulència mes buida. Tot aixo m’ha dut a solidaritzar-me amb la gent com la protagonista de la pel·lícula. Per que al llarg de la vida he conegut protagonistes potencials d’històries com la del Langui i el seu amic.

Dic tot astò perquè precisament estos dies s’ha sabut l’affair de l’Urdangarin i l’indult al banquer. Després diran que soc jo el demagog.

Pels melòmans, mentres escrivia el post he estat escoltant els següents temes al GoEar:

Que demasiao

El rock no tiene la culpa

Maleao

Pacto entre caballeros

* Per als despistats, el joc de paraules ve del fet que el protagonista es MC del grup de Hip Hop “La Excepcion”


Marketshit

Hui he vist un poc de tele per la nit. La veritat, m’ho estava passant prou be amb els Simpsons fins que ha arribat el tall. Normalment, fuig de la publicitat com de la pesta, però el primer anunci ha sigut mes rapid que el meu dit.

La publicitat esta feta per no fer-nos pensar. O millor dit, per “dirigir” el nostre pensament. Tant es així que podriem classificar els anuncis per la voluntat del “creatiu” de modelar el nostre pensament. Es a dir, hi han anuncis fets per passar l’estona el millor possible, que el televident es quede amb el missatge per simpatia i prou. Però cada volta n’hi han mes de sofisticats, destinats a una mena d’elit de televidents, pensats per convencer a gent amb un cert criteri propi i diners en la butxaca. El que m’ha irritat es un d’aquests, perque (perdoneu la inmodestia) he pensat que anava adreçat a gent com jo.

Es tracta d’una serie de spots protagonitzats per prohomes i prodones (si es que aquesta paraula existeix) que xarren enfrontats en dos butacons. Esta rodat en blanc i negre per donar una certa imatge de serietat. Tots son gent de prestigi en el seu camp i xarren amb grandilocuencia sobre el futur i les veritats mes obvies de la vida, com per donar sensacio de saviesa. Al final et diuen el nom d’un banc i s’acaba.

Soc de naturalesa desconfiada i d’entrada passe dels missatges de la publicitat, la qual cosa fa que no done atencio als anuncis i en la majoria dels casos, tenen l’efecte contrari al que busquen en mi. Aquesta no es una excepcio, pero a mes m’ha fet especial rabia la mala llet del publicitari que tracta d’enganyarnos amb una mena de focs d’artifici intelectuals. Amb una anàlisi ràpida podriem pensar que el que volen dir-nos es que “si creus que tens l’actitud rebel de Loquillo, la gràcia de Corbacho i alhora el prestigi de Bohigas o Estrella Morente, donan’s els teus diners”. Però el mes segur es que tot siga mes fi. Fixeu-vos que no ofereixen cap producte, que el fons es negre, que no hi ha musica i que l’unic protagonista del spot es la conversa entre gent tant diversa com Jose Corbacho o Inocencio Arias. El que jo pense que ens estan dient es que “independentment de les teues idees, pots confiar en el banc”. El que volen es “crear imatge de marca” o “posicionar la marca” com diuen els capullos del marketing. I han triat com a “target” a burguesos urbans, tant del madrid com del barça, que saben qui es Rojas Marcos o Oriol Bohigas i amb bon nivell adquisitiu. I el que volen es que pensem en el banc com en un dels grans (de fet, casi ho son).

Desconec si la campanya ha tingut l’exit que esperaven. Deu ser que si per que una bona feina en publicitat sol tindre resultats ja que la gent no mira la TV amb esperit crític. La majoria dels mitjans tenen crítics de TV o cinema, pero no n’he trobat d’anuncis. Ho considere normal, perque seria un Harakiri per l’empresa editora. Però si algu decideix d’encetar un mitjà crític amb el marketing i la publicitat, que compte amb mi.

Finalment, m’agradaria un d’aquestos spots protagonitzat per Vicenç Navarro i Antonio Baños xarrant sobre el futur.


Philip Glass

He comprat per quatre duros la trilogia “qatsi” per internet. El cas es que la part visual ha anat perdent amb el pas del temps, sobre tot per la saturació d’imatges espectaculars que patim en cinema i TV. De tota manera no ha envellit malament. Qoyaanisqatsi continua sent una pel·li visualment fascinant i Powaqqatsi es un bonic estudi antropològic visual. Però el que ha fet grans aquestes pel·lícules es el treball de Philip Glass.
Philip Glass es un músic molt estrany. Perque ha assolit una certa popularitat fent una música molt llunyana del “easy listening”. I aquesta trilogia es en gran part responsable de la seua popularitat. Si no fos per elles, Glass seria tant popular com John Cage o Peter Maxwell Davies.
La primera obra que vaig escoltar de Philip Glass va ser fragments de “Music in 12 parts”. Vaig quedar enganxat de seguida, perquè encara que semble una repetició monòtona d’un vamp durant hores, vaig notar que no era així, sino que cada repetició era lleugerament diferent de l’anterior. De tal manera que, com qui no pot parar de menjar pipes, jo no puc parar d’escoltar intentant descobrir que ha canviat des del compàs anterior.
Totes les seues obres son recomanables, pero apart de les esmentades, recomanaria “piano works”.
Una altra cosa a destacar es que en la seua pagina web oficial pots escoltar gratuitament alguns dels seus discos.
http://www.philipglass.com